Una pel·lícula s’ha d’acabar encara que sigui a cegues. Amb aquesta frase tallant s’acaba l’últim film d’Almodóvar, Los abrazos rotos. I amb aquesta frase i d’altres a dues noietes els ha sorgit la idea d’intentar parlar de la pel·lícula que van anar a veure ahir. Mai és massa tard per divagar.
D’entrada, perquè no dir-ho, l’aurèola lenta i feixuga dels sentiments que el cineasta madrileny ens transmet a l’inici de la pel·lícula et podria fer deprimir. Però no, quan comences a entendre el fil conductor i el relaciones amb aquesta aurèola, et capbusses sense por dins la història. T’ajuda el retro intermitent, el qual almenys per a mi, és el punt clau i el de més valor. La resta, el marc actual, més insípid: les entranyes borroses de la indústria del cinema, les drogues, la violència de gènere i la impotència davant la malaltia. És insípid pel desgast temàtic en milers de pel·lícules, però val a dir que el salva la passió i dramatisme descontrolat que el director sempre aboca, que sens dubte recau sobre la Penélope i en Lluís Homar. És, en fi, una pel·lícula que s’endinsa en ella mateixa, que es recrea en el súmmum de la ficció del setè art; això pot agradar si un busca el dramatisme i la tragèdia del cine antic genuí, o pot deixar indiferent si el que es busca és sentir-se identificat amb la pantalla.
D’entrada, perquè no dir-ho, l’aurèola lenta i feixuga dels sentiments que el cineasta madrileny ens transmet a l’inici de la pel·lícula et podria fer deprimir. Però no, quan comences a entendre el fil conductor i el relaciones amb aquesta aurèola, et capbusses sense por dins la història. T’ajuda el retro intermitent, el qual almenys per a mi, és el punt clau i el de més valor. La resta, el marc actual, més insípid: les entranyes borroses de la indústria del cinema, les drogues, la violència de gènere i la impotència davant la malaltia. És insípid pel desgast temàtic en milers de pel·lícules, però val a dir que el salva la passió i dramatisme descontrolat que el director sempre aboca, que sens dubte recau sobre la Penélope i en Lluís Homar. És, en fi, una pel·lícula que s’endinsa en ella mateixa, que es recrea en el súmmum de la ficció del setè art; això pot agradar si un busca el dramatisme i la tragèdia del cine antic genuí, o pot deixar indiferent si el que es busca és sentir-se identificat amb la pantalla.
De totes maneres, ens fa reflexionar? Això depèn del grau de cinisme de cadascú. Jo em quedo amb el tòpic de la fugacitat de la vida i la incessant lluita de la reconeixença de l’artista.
Les pel·lícules es poden acabar a cegues? Res no t’impedeix, ni tan sols la ceguesa, expressar el sentiments més purs que alguns a vegades tatxen amb recel.
