Núria

Freedom

2010-09-25T12:58:00.000-07:00

It's time to change, absolutely.

Today, when my thoughts were running in the tube, I’ve felt it very clear. And I want to. I need to. I feel like taking advantage of this opportunity that now has the appearance of the most awesome city of Europe. Yes, I’m calling London, like the song, you know.
Anyway, maybe I’m like a character of an amazing novel appearing in medias res in Oxford Street. Why not? Take it easy and leave your life going to new events…

Natural Blues

2010-06-13T07:59:00.001-07:00

ah, mentre camines directe a la platja - fugint de la responsabilitat que t'espera a l'escriptori en forma de llibre - t'impregnes d'aquestes estranyes notes. Ho escoltes, acluques els ulls acariciats per un sol viciós. T'atures a contemplar les ànimes festives que tant xoquen amb la teva. I de cop et sents com dins d'una pel·lícula. I aquestes notes et semblen una BSO pròpia. Potser et pot acompanyar en l'escena en la que corres fugint del temps que s'escola massa ràpid.

Preludi

2010-05-02T12:24:00.000-07:00

Un preludi per tot i res, per tardes espontànies que no vols que acabin, per uns ulls silenciosos que diuen tant. Per allò que tan desitjaves dir i que al final se't queda a la punta dels llavis cremant. Per poc, per aquell mirar a l'infinit que sembla que no acabi. Per tot i res, però potser per molt més. Preludi.

One way?

2010-04-27T13:34:00.000-07:00

Sovint l'opció correcta es confon amb la millor. O això és el que et venen des que tens ús de raó. Aquesta afirmació no pretén ser cap aforisme barat, sinó que tan sols vol aproximar-se al que desitjaria que fos cert. I dic que ho voldria perquè a vegades un es troba davant bifurcacions - oh sí, quin tòpic més desgastat - i potser s'hauria d'anar decidint. Bé, per anar bé, no? (ara, que de fet, si no ho fa, sovint les conseqüències tampoc són tan catastròfiques com es pensava. Així que ara possiblement tota aquesta verborrea amb afany inicial almenys de certa solemnitat i discussió no tindria massa sentit. "I ara, no tot ha de tenir sentit en aquesta vida", s'aventuren a dir molts. Jo, ara per ara, com que és més fàcil, millor m'abstenc de dir-hi la meva). Ah, el millor, veieu? El correcte hauria sigut opinar: estic d'acord amb l'opinió comuna sobre el nonsense vital. Doncs la veritat, preferixo seguir buscant les millors opcions. I és que el correcte sempre està allà, i sí, a vegades cansa com una mica, i certament, cada cop és més relatiu perquè molt sovint un creu que ha fet el correcte i no és així; però és que, què és exactament? I ja tornaríem ara a divagar (i a recrear-se en un discurs retòric inacabable, oh, i fer-se encara més caòtic tot plegat) I total, que això no s'acabaria mai. Així que, concloent tota aquesta parafernàlia que sorgeix després d'un dia de massa sol i descans a la sorra de la platja, tan sols diré (i ara sí, posem-nos seriosos): sempre hi ha les opcions millors, no? Buscades, rebuscades, que es busquen a elles mateixes si cal, i per buscar. En fi, sí, sí, ja es pot ben dir: aquest discurs s'ha acabat convertint en una ironia més de la vida i un tòpic típic - valgui la redundància per fer-ho encara més tòpic, típic, tradicional, desgastat, apalancat, en definitva, feixuc, o com es desitgi - infinit. Perfecte.

One way? I don't think so. Keep looking for the better ways.

Remember Me

2010-04-14T06:41:00.000-07:00

Remember me. NYC. Robert Pattinson is not only an attractive Londoner actor but also a brilliant drama performer. In this film, he joins in a really hard story telling mildly that makes you think about terrorism and its consequences. You can’t seat peacefully and stare with indifference. But when you believe that the plot can’t get worse, you’re shocked by the final scene: maybe you’ve forgotten the horrors succeeded in NYC a few years ago. This is the life, it is, and the truth makes you feel anxiety. That’s annoying, terrible, you can’t believe it. Where is the hope? Fortunately, there’s Love and its encouraging power. We’re lucky to have it, so, we should trust in its capacity, why not?

In the end: Remember Me, always.

Crescendo

2010-03-03T15:15:00.001-08:00

Corre veloz, buscándome.
no te pierdas en medio de
tanto liso acorde.
eriza mis sentidos
el vaivén suave y violeta
que nos mira.
cierra los ojos.
mírate a tí mismo, sí, aquí, escucha,
atento, calla, observa.
qué te lo impide.
sientes el crescendo
del universo caótico que fascina al aire roto
en mil silencios de escarcha en allegretto.
atrápalas, que se van, velozes las notas, como mi ego.
corre veloz, atrapándome.

El ruido y la furia o Macbeth y traición

2010-01-24T04:45:00.000-08:00

Macbeth. (Aside)

Out, out, brief candle!
Life's but a walking shadow; a poor player,
That struts and frets his hour upon the stage,
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.

New average

2010-01-03T09:53:00.000-08:00

La millor part de tot plegat va ser descobrir-se a un mateix cercant una llibertat fugisera. Sí, no va ser res més que un encreuament d'opcions inversemblants a mida que s'acostava a la maduresa; ressonaven sens parar en una consciència de cotó fluix que sovint perdia el Nord. I es preguntava, dins el caos oxidat i metzinós, incapaç de respondre's, quan trencaria l'enorme bombolla còmoda que sovint encara li impedia veure-hi amb claritat. Quan? Bé, sabia que ja moltes vegades havia tancat amb pany esporuguit les oportunitats passatgeres, però volia que tornés a succeir? Només depenia d'ella i prou. D'ella, de l'antiga o de la nova, però tan sols estava al seu poder. Això era altament inquietant. Un calfred no exempt de certa emoció li activava la joventut palpitant i encara relativament eterna. Come in, new average and new choices.

Pasen y vean

2009-12-20T07:49:00.000-08:00

Seríamos dos o tres, no más. Pero ahí estábamos. Esperando lo no esperado, como todo lo que en esta vida nos importa. Sí, era así de triste. Bueno, triste era sólo el eufemismo de trágico, pero nadie se atrevía a decirlo. A ver, tampoco hace falta exagerar, pero a veces, a veces... esperar ciertas cosas puede ser muy complicado. ¿En qué pensar? ¿Le llamo? ¿Me tomo un café? ¿Dejo fluir un diálogo asonante con el chico que me mira de reojo? No, qué monótono y poco original. Mejor, me voy, porqué esto es insoportable. Iré a casa, después compraré aquel libro tan especial y luego.... ¡Ah!, pero justamente cuando había decidido irme: "el siguiente, por favor. Dígame su nombre". Trago saliva. No estoy nerviosa, no, no - sólo es el aire acondicionado que me hace tiritar -. "¿Y, bien?" Me mira con seriedad. "Ah, para usted no hay nada. El siguiente, por favor". ¡El siguiente por favor, por favor, el siguiente! En mí cabeza caótica resonaba intoxicada su respuesta, sólo le había faltado decir: joven, la vida es dura. ¡Arriba los tópicos!

Me quise tranquilizar. Vale, lo que ya había intuido. No esperes nada. Esperar te oxida. Porqué lo que importa no se espera. Salí corriendo, demasiado de prisa. Casi a tropezones. Y de pronto lo vi - lo entendí - sí, y lo contemplé. Estaba delante de mí. Lo que yo esperaba que era no esperado: mi futuro. Qué revelación. Vaya. El siguiente, por favor.

Ars què?

2009-12-05T08:28:00.000-08:00

Ars longa, vita brevis.

I que m'ho expliquin per favor. Vas tu tan tranquil, amb el teu coffee a punt de cremar-te la gola i també a punt de caure regalimant per tot arreu, quan de cop algú et recorda: eh, ja hi penses que t'espera un llibre impressionant damunt la taula per llegir - impossible - i que l'estona del coffee és perduda perquè, eh, la vida és breu i tempus fugit. I tu, que primer penses oh que repel·lent, te'l mires fulminant i li dius, sí i mira, Ars longa, i no passa res perquè jo no m'ho puc llegir tot i entre cafès evito que mí voluntad no quiera la nada y me realize en lo infinto en tanto que autoconciencia, mientras contemplo - desinteresadamente claro- "La aparición" de Moreau.

I això, que res, que això sembla una crisi existencial i verborrea. I need more coffee...

Del inicio del fin y otras pedanterías (o ejemplo de meta-pedantería).

2009-11-24T07:56:00.000-08:00

Eran las tres de la tarde. Una especie de Sócrates moderno conversaba con su alumno más pedante y víctima de la histeria postmoderna. "A ver, en esta vida cósmica, si huyes eres un cobarde, pero si no huyes de lo más inaguantable y catastrófico porque tu orgullo te lo impide, ¿aún lo eres más?". "Por Dios, eres demasiado joven para decir eso. Cuando tengas cinquenta años vas a darte cuenta que en realidad la vida es más que eso". Pero el alumno insistió: "Vamos, quiero discutirlo". Un silencio muy tenso. "Entonces, huir o no huir, esta es la cuestión, no?". El profesor suspiró al oír esto, no soportaba que customizaran de esa manera las ideas shakesperianas; se armó de paciencia y contestó al joven: "A ver, huir es humano pero como todo lo humano tiene un límite. Tú mismo descubrirás que límites son. Yo no puedo decírtelo". El chico suspiró y apoyó su mano en la mejilla con aire romántico y dijo: "Oh! entonces voy a creer in eternum que la vida es sólo un escenario vacío en el que huir no sirve de nada en tanto que está limitado y no me llevará a ninguna parte!". Al oír esto, el sabio paciente empezó a inspirar con dificultad y a apretar los dientes con fuerza. Esto ya era el colmo de una pedantería mal empleada. Ese chico tenía demasiado en su interior pero lo tenía enmarcado en un caos tóxico. Así que al final Sócrates se decidió a decirle: "Entonces, ¿qué haces estudiando derecho? Studia humanitatis y céntráte ya, por Dios, céntrate..."

2009-10-17T08:44:00.000-07:00

"I és que a vegades inevitablement alguns universos massa diferents xoquen i tot comença, acaba o segueix. Després, no veus ni un punt i coma ni un punt i final; un parèntesi és la clau".

Res

2009-08-04T07:05:00.000-07:00

És tot tan efímer que no t'atreveixes ni a observar-ho. Sempe has pensat que ho podries retenir tot, no obstant la vida mateixa és la mestra de la realitat -de la que costa de pair-.

Diga'm si hi ha res etern, res.

Love Foolosophy

2009-07-22T06:16:00.001-07:00

When this love, Fool, osophy is killing
Previous illusions that
I had in my mind about you
Seems so true, all the lies you're telling
Tragically compelling and
My love it means nothing to you
So maybe I'm still a love Fool

http://www.youtube.com/watch?v=KBwa0Eg4tRQ

Coffe, tea and relax

2009-07-08T06:13:00.000-07:00

Fa olor de pi i pluja i vent que em glaça les cames i que no sembla juliol. Tot es troba minúscul, sembla que quelcom hagi canviat però tot resta igual. Vull coffee, i xocolata desfeta, posar-me guants de llana color crema i una boina negra. I quedar-me després xerrant fins la matinada i saber que l'endemà no passarà res si no he dormit. Només això. I mesclar-ho tot, entaforar-ho dins la maleta i agafar el primer avió a Londres i (no) assitir a un concert que em faci vibrar. I després volar encara més lluny, i voltar-ho tot, comprar, més xocolata desfeta, molt cine i moltes nits. Relax.

Amor y añicos II

2009-06-22T09:37:00.000-07:00

“Sabes, nunca imaginé que el amor fuese tan imperfecto y tu tan perfecta”, dijo Harry con media sonrisa. “Vaya, porqué sé que esto irá directamente a tu nuevo guión, porqué sino me lo creo y me enamoro de ti”, contestó la chica con ojos irónicos. Harry volvió a sonreír, pero no sabía exactamente como tomarse el comentario. Se mordió el labio inferior y la miró de reojo. ¿Sería verdad que al fin habría perdido su credibilidad con sus propias frases cinéfilo-románticas? Seguramente. Su leve esperanza se había congelado con el hielo del café macchiato. Ah, qué escalofrío. Quería que ella le creyera. Lo necesitaba. Desde aquel día tan surrealista, tan cinematográfico, en el Bracafé, que lo quería. Habían compartido sonrisas y una curiosa charla. Luego habían intercambiado algún guión y alguna idea después de una buena dosis de cine. Hasta le había ayudado a olvidar su anterior desastroso romance. Pero por Dios, era la guionista más escéptica que había conocido nunca. Veían el mundo al revés. Harry, ensimismado en su mundo ficcional. Ella, ni se creía ya sus propias frases adornadas contra el convencialismo emocional. Así que, ¿quería convenciones? Vaya. Harry no las tenía. Fantástico.
Pasó cierto tiempo. Guiones, citas frustradas y de pronto, aquel día. Sí, se acordaría siempre. Harry y ella. Ella y Harry. En un café del puerto. Terraza al viento, dos capuchinos y ese guión redondo. Harry le leyó lentamente su guión:
“All you need is Acid Jazz”. Le dijo él a ella al oído. “Eh, óyeme bien, te quiero a mí lado. Sí, aquí, cogiéndome de la mano”. Susurró ella con un cigarrillo al regaliz. “Mira, esa nube sarcástica nos avisa que no tenemos tiempo”, contestó él. “Ah, qué fastidio: el regaliz me ha dejado ese gusto tan amargo. El de despedida. Corre, acércate, quítamelo y llévame contigo aunque no puedas”. “Pero, ¿recordarás este cóctel de mariposas en el estómago y regaliz?”, preguntó él. “Depende. Porqué yo me quedo aquí, Acid Jazz y con regusto suave. All you need is me”.
Harry suspiró al terminar de leer el final, mirándola expectante. Ella se quedó muy seria. Demasiado. Harry ahora podía entender las mariposas en el estómago. Sus manos se rozaron. Después sus labios de café. Él sonrió y pensó en su película favorita. Al final Harry había encontrado a Sally.

Amor y añicos.

2009-06-04T11:40:00.000-07:00

"Y ni tu lado más bueno hará que yo cambie mi peor lado. Porqué tu me amas así y yo sin embargo, no te amo ni con tus defectos ni con tu lado bueno. Esto es lo que hay". Harry se cubrió el rostro para esconder la rabia que le subía traidora por el cuello, no quería mirarla. Le había dolido, sí, ella siempre con su adorable rudeza. ¿Y él qué? Adiós, muy buenas. Qué fugaces podían ser las relaciones, ¿no? ¿Qué maldito sentido tenían ahora todos los cafés compartidos en múltiples recónditos lugares de su mundo compartido? Añicos. Los dos compartidos lo habían compartido casi todo. Ah, que palabra más amarga. Se juró a sí mismo que la borraría de su diccionario personal, durante tres años reducido al estúpido juego del amor, para más creces. Ahora esas palabras le sonaban lejanas y ajenas. ¿Podría olvidarla tan fácilmente? ¡Qué ilusión la ilusa confianza del corazón roto que se ilusiona con el pasado!
Ella pasó de él durante seis meses a partir del mismo momento que con su perfume de orgullo casi sublimado salió por la puerta del Bracafé. Ni las llamadas ni las visitas frustadas hicieron milagros, sólo cuadros ridículos dignos de Boucher. La paradoxal unión de dolor y libertad estaban servidos. Harry, con su letargia y para colmo su falta de energía, empezó a desesperarse. Volvía una y otra vez a los lugares ex-compartidos. Desastre.
Pero como todo final feliz, esperado, anhelado, y quizás ligeramente torpe: chico solo desesperado encuentra chica que aparece cinematográficamente en el momento más oportuno. Harry, Bracafé y varias miradas prometedoras. Sí, podemos decir: que absurdidad a veces los encuentros dignos de melodrama romántico cinéfilo. Pero qué más da: que grata puede llegar a ser la absurdidad de momentos como esos. ¿Por qué no?

Segueixes buscant?

2009-05-21T08:18:00.000-07:00

Insòlit.
Tant com buscar una resposta
en un racó de mar,
d’aquarel·la espessa,
rabiós, escapçat i
- sense oblidar-ho -
no efímer com tu.
Envejable.
El vaivé voluptuós

de l'aire salat
et perd,
mareja i a la fi
et glaça.
Destenyit.
No és blau, ni blanc.

De color amarg,
el de falta de resposta.
Segueixes buscant?

És blau, a mitges

2009-04-16T11:06:00.000-07:00

Promet a mitges. S’encén un cigarret a mitges. El fum blau és la veritat que amaga a mitges –es consumeix i fuig –. Somriu a mitges amb nerviosisme. És incapaç d’acabar res. Res. Tot desendreçat sobre el cobrellit blau. Li llença mitja mirada tímida. Fugaç. Molt tímida. Es corda la meitat de la camisa. S’aixeca de pressa. S’acomiada i ajusta la porta. S’asseu just al mig d’una butaca blava. Agafa fort un bolígraf blau. Escriu molt ràpid. Pot escoltar el ressò del seu propi pols. Escriu mig full. Vol seguir. Però no sap com. Ni què. Ni perquè. S’adona que al final no li dirà res. Ni tan sols mitja paraula. Serà com el fum blau. Però després escriu mitja ralla més. Sincera. Es queda pensant-hi uns segons. Pensa que si és a mitges, potser algun dia podrà acabar aquestes ratlles; ni a l’inici ni al final perquè els extrems no són bons. Millor els punts intermedis. Dos minuts més. Nota la tensió als dits que suats agafen el bolígraf. Com un impuls descontrolat, tanca del tot el sobre, ara sí. Totalment. El segella. Un segell brillant. Blau. Amb un somrís, s’adona del pas que ha fet. Obra la porta de bat a bat i entra. Té, això és per a tu. Gràcies. De res. Surt molt ràpid. Se sent radiant. Comença a endreçar els papers del pupitre blau i de sobte s’exclama. És impossible. Allà, estès i mirant-la irònicament, hi ha la meitat del segell blau. I és que el blau –com el del mar que amb ofuscació només podia abastar a mitges–, tan sols pot ser a meitats, es diu abatuda.

Los abrazos rotos

2009-03-26T14:11:00.000-07:00

Una pel·lícula s’ha d’acabar encara que sigui a cegues. Amb aquesta frase tallant s’acaba l’últim film d’Almodóvar, Los abrazos rotos. I amb aquesta frase i d’altres a dues noietes els ha sorgit la idea d’intentar parlar de la pel·lícula que van anar a veure ahir. Mai és massa tard per divagar.
D’entrada, perquè no dir-ho, l’aurèola lenta i feixuga dels sentiments que el cineasta madrileny ens transmet a l’inici de la pel·lícula et podria fer deprimir. Però no, quan comences a entendre el fil conductor i el relaciones amb aquesta aurèola, et capbusses sense por dins la història. T’ajuda el retro intermitent, el qual almenys per a mi, és el punt clau i el de més valor. La resta, el marc actual, més insípid: les entranyes borroses de la indústria del cinema, les drogues, la violència de gènere i la impotència davant la malaltia. És insípid pel desgast temàtic en milers de pel·lícules, però val a dir que el salva la passió i dramatisme descontrolat que el director sempre aboca, que sens dubte recau sobre la Penélope i en Lluís Homar. És, en fi, una pel·lícula que s’endinsa en ella mateixa, que es recrea en el súmmum de la ficció del setè art; això pot agradar si un busca el dramatisme i la tragèdia del cine antic genuí, o pot deixar indiferent si el que es busca és sentir-se identificat amb la pantalla.

De totes maneres, ens fa reflexionar? Això depèn del grau de cinisme de cadascú. Jo em quedo amb el tòpic de la fugacitat de la vida i la incessant lluita de la reconeixença de l’artista.

Les pel·lícules es poden acabar a cegues? Res no t’impedeix, ni tan sols la ceguesa, expressar el sentiments més purs que alguns a vegades tatxen amb recel.

Elucubració desdibuixada

2009-03-17T14:10:00.000-07:00

I amb un instant, una simple però sòlida intuïció em diu el que vull sentir però el que no vull acceptar. I l’ignoro. I allà es queda, arraconada. Ni un somriure, ni una mirada amb afanys d’intensitat –que no seran sincers– poden fer-me canviar de parer. Ja ho sé, semblarà que es frega la irracionalitat, però, si no l’accepto sóc més sincera que algú amb anhels de vivesa i somriure fals que vol canviar el meu primer instint. I tot això ja sembla massa complicat. Perquè al final el traç de la sensatesa s’ha esfumat, però no ha deixat lloc a la hipocresia tampoc. Així, on són la falsedat o la sinceritat? S’han desdibuixat? Potser és que són conceptes massa gruixuts i els hem acabat llimant amb el nostre afany desvariat d’etiquetar totes les intuïcions –tant les que acceptem com les que no–. Perquè al final, ja veus què passa, l’etiqueta et perd i ho desdibuixa tot. Ho desdibuixa tot?

Allegro ma non tropo

2009-03-10T13:28:00.000-07:00

Si no t’ho atrapes, respira, i no vulguis fugir corrent, sinó fes-ho a poc a poc. Molt lentament. No pretenguis menjar-te el temps, perquè ell ja ho fa tot sol. No seràs pas tu qui el pugui dominar. És igual el que facis, el que pensis, vols anar a contra-corrent? I qui no ho vol fer? No seria ni la meitat d’interessant. Sempre sent aquí, i allà i encara més lluny. Passar-se la vida in crescendo. Però, la vida pot ser com una melodia? Per uns minuts? A vegades necessites creure-ho, perquè allà, el temps no és temps, sinó tempo. Cap minut passa, t’hi submergeixes i et deixes endur per aquest ritme. Dignament, aquest és el que et farà bategar.

“Marcando el paso siempre paso a paso.

No hay que hacer caso al tiempo sino al tempo”.

La infinitat del gris, del blau...

2009-03-01T03:35:00.000-08:00

Obro la finestra lentament i somric: fa olor de terra mullada. Plovisqueja. El cel és tenyit d’un gris molt suau que em captiva. És gairebé com un mar invertit que fa venir ganes de submergir-s’hi. Com m’agradaria poder banyar-m’hi. Inspiro el perfum serè i net per retenir-lo. Me’l vull guardar molt endins. Amb una lleugera mirada ja n’hi ha prou. Però em falta quelcom. Pujo les escales corrent i m’aturo davant la finestra més gran. També l’obro. El panorama encara és millor. És un oceà de grisos, blaus i blancs que es van unint i desfent amb un vaivé fi. I me n’adono. Sí. M’adono que és com obrir una nova oportunitat per infinites coses que fins ara havia estat desant al calaix de la incertesa.

Ser o estar

2009-02-13T10:37:00.000-08:00

Tant important és ser o estar, que tots volen ser, que tots volen estar. I algunes vegades només es vol ser, buscant una sola legitimitat per dur una màscara que sembla commoure. Però s’erra, perquè sovint no se sap que aquesta disfressa és buida; segurament va dues talles gran i es pot perdre a mig camí. I s’embruta el ser, i es falseja l’estar. No obstant, tot serà més fàcil, més pur, si s’ocupa el lloc que és lícit, i s’evita ser el que no s’és que fa que no s’estigui ni es pertanyi enlloc. I així tots seran, tots estaran, com cada una de les notes d’una sonata que apareixen just al moment oportú: no sent ni estant a la posició incorrecta del pentagrama.

2009-02-08T04:47:00.000-08:00

Llibera l’ànima
No deixis que el temps l’espanti
Subscriu-te al terreny dels apassionats
Dels qui encara somnien
I veuen el teatre de la vida
Encara com una fal·làcia
Sense buscar el sentit
Sense pretensions
Tan sols pintant amb subtilesa
Un camí inexorable..........

Llibera't.