Infinit

 Infinita és la tela blava que s’alça davant meu.

L’olor salada m’avisa d’un nou dia que comença.

No t’amaguis, Aurora d’occident.

Ara és temps per enlairar-se i reflectir-se en la mar.

 

És un mar tenyit per una espurna vermella esperançadora.

D’ell emana un magnetisme d’eternitat.

L’espurna roja em crida.

És la sublimitat d’un nou jo.  
 

Aquí un nou camí que s’obre.

Aquesta nit que mort i aquesta vida que neix.

Entre aquests dos mons em sento.

Noto l’abraçada de l’atemporalitat.

 

Si em submergís dins aquesta aigua roja seria feliç.

Respon, oh, Aurora, musa dels qui somien desperts!

Espero impacient la teva resposta.

Encara no cesso de buscar un somrís.

 

New average

La millor part de tot plegat va ser descobrir-se a un mateix cercant una llibertat fugisera. Sí, no va ser res més que un encreuament d'opcions inversemblants a mida que s'acostava a la maduresa; ressonaven sens parar en una consciència de cotó fluix que sovint perdia el Nord. I es preguntava, dins el caos oxidat i metzinós, incapaç de respondre's, quan trencaria l'enorme bombolla còmoda que sovint encara li impedia veure-hi amb claritat. Quan? Bé, sabia que ja moltes vegades havia tancat amb pany esporuguit les oportunitats passatgeres, però volia que tornés a succeir? Només depenia d'ella i prou. D'ella, de l'antiga o de la nova, però tan sols estava al seu poder. Això era altament inquietant. Un calfred no exempt de certa emoció li activava la joventut palpitant i encara relativament eterna. Come in, new average and new choices.