"The critic is who can translate into another manner
or a new material his impression of beautiful things.

The highest, as the lowest, form of criticism is a mode of
autobiography".
WILDE, Oscar.

dissabte, 24 de maig del 2014

I understand

I understand.
I really do.
The way we explain things.
Your behaviour after got it.
Everything shows that you don't understand nothing.
You don't feel the things.
You just don't feel the life.
You're not alive.
I understand.

dimarts, 12 de novembre del 2013

React

Every day. Every single day. You do the same things. There's no hesitation. No doubts about your identity. You really think that doing always the same makes you unique. However, that's not true. You're more alive than that. Just make an effort and try doing different actions. The little details are the biggest ones. Believe in you. Move. React. Breathe. Be the one that you always wanted to be. Don't be afraid. Yes, let your soul flow. And your life starts now.

dimecres, 22 de maig del 2013


Infinit

 Infinita és la tela blava que s’alça davant meu.
L’olor salada m’avisa d’un nou dia que comença.
No t’amaguis, Aurora d’occident.
Ara és temps per enlairar-se i reflectir-se en la mar.
 

És un mar tenyit per una espurna vermella esperançadora.
D’ell emana un magnetisme d’eternitat.
L’espurna roja em crida.
És la sublimitat d’un nou jo.  
 

Aquí un nou camí que s’obre.
Aquesta nit que mort i aquesta vida que neix.
Entre aquests dos mons em sento.
Noto l’abraçada de l’atemporalitat.
 

Si em submergís dins aquesta aigua roja seria feliç.
Respon, oh, Aurora, musa dels qui somien desperts!
Espero impacient la teva resposta.
Encara no cesso de buscar un somrís.

 

dimarts, 13 de març del 2012

Deeper

Walking in random circles,
shadows and peppermint.
Like staring at the mirror
of a breaking soul.
In the other side,
euphoria is waiting
for you. Restless,
incomprehensible.
There time is chilling.
You just need staring
deeper.

divendres, 10 de febrer del 2012

Street view

Corre. Ràpid. No tant. No veus que ja queda menys per saber-ho tot - i res. Et quedaràs sempre al mig, buscant clarividència. N'hi ha moltes de senyals, només has d'observar a les cantonades dels carrers pels que passes cada tarda. Et parlen, molt alt i clar - dissimulant la seva mateixa incomprensió. Però les seves respostes no et satisfan perquè en el fons - molt en el fons, com obviant una palpitació de certesa - encertes que ells saben menys que tu. Encara que tinguin gravada a la seva memòria milions de passes - ideals, frustracions: vides - mai podran dir-te la veritat que tan anheles conèixer. Perfecte. Ara ja pots seguir caminant, no cal que et precipitis.

dimarts, 31 de gener del 2012

Principio del fin

A tu lado, el ayer será aquel anhelado mañana.
Vientos, luces, música, buscando un final.
No lo encuentran y me preguntan.
Nada sé, si nada termina.
Todo sigue cuando tus pupilas se dilatan con esas luces.
Cuando tu piel se eriza con esas notas.
Y las ráfagas de desconcierto
nos dejan ver intermitente
el principio del fin.
Ahí está, el universo es una gran nada
repleta de inicios sin finales.
¿pero, y si el nuestro nunca ha existido?

dissabte, 28 de gener del 2012

I'm back


Algunas veces a uno le sobrevienen esos pensamientos volátiles que atractivos pretenden cautivarle pero que huyen al ver que te los tomas en serio. Sí. Quizá por eso entonces prefiero evadirme y juntarme con ellos, dónde sea. Sin miedo a retenerlos. Aún sonrío al recordar como hace un año aparecían materializados en cosas impensables, casi irreales pero tan verdaderas como esa sensación de libertad absoluta en medio de una ciudad extranjera. De pronto, ese nuevo espacio urbano te regala nuevos pensamientos. La mayoría volátiles y eufóricos – crees que los vas a dejar escapar otra vez. Pero no. Llega un momento en el que delante de la magnificencia de Cambridge, o the sunset in front of the Thames with somebody special o la sobriedad de Notting Hill, encuentras el modo de retener todo ese fluir mental caótico. Entonces suspiras demasiado hondo contemplando paulatinamente toda tu inmensidad. Y aquí estás. Pensando y escribiendo cosas a veces demasiado redundantes pero que brotan felizmente en ti cuando menos te lo esperas.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Freedom

It's time to change, absolutely.

Today, when my thoughts were running in the tube, I’ve felt it very clear. And I want to. I need to. I feel like taking advantage of this opportunity that now has the appearance of the most awesome city of Europe. Yes, I’m calling London, like the song, you know.
Anyway, maybe I’m like a character of an amazing novel appearing in medias res in Oxford Street. Why not? Take it easy and leave your life going to new events…

diumenge, 13 de juny del 2010

Natural Blues

ah, mentre camines directe a la platja - fugint de la responsabilitat que t'espera a l'escriptori en forma de llibre - t'impregnes d'aquestes estranyes notes. Ho escoltes, acluques els ulls acariciats per un sol viciós. T'atures a contemplar les ànimes festives que tant xoquen amb la teva. I de cop et sents com dins d'una pel·lícula. I aquestes notes et semblen una BSO pròpia. Potser et pot acompanyar en l'escena en la que corres fugint del temps que s'escola massa ràpid.


dimarts, 27 d’abril del 2010

One way?


Sovint l'opció correcta es confon amb la millor. O això és el que et venen des que tens ús de raó. Aquesta afirmació no pretén ser cap aforisme barat, sinó que tan sols vol aproximar-se al que desitjaria que fos cert. I dic que ho voldria perquè a vegades un es troba davant bifurcacions - oh sí, quin tòpic més desgastat - i potser s'hauria d'anar decidint. Bé, per anar bé, no? (ara, que de fet, si no ho fa, sovint les conseqüències tampoc són tan catastròfiques com es pensava. Així que ara possiblement tota aquesta verborrea amb afany inicial almenys de certa solemnitat i discussió no tindria massa sentit. "I ara, no tot ha de tenir sentit en aquesta vida", s'aventuren a dir molts. Jo, ara per ara, com que és més fàcil, millor m'abstenc de dir-hi la meva). Ah, el millor, veieu? El correcte hauria sigut opinar: estic d'acord amb l'opinió comuna sobre el nonsense vital. Doncs la veritat, preferixo seguir buscant les millors opcions. I és que el correcte sempre està allà, i sí, a vegades cansa com una mica, i certament, cada cop és més relatiu perquè molt sovint un creu que ha fet el correcte i no és així; però és que, què és exactament? I ja tornaríem ara a divagar (i a recrear-se en un discurs retòric inacabable, oh, i fer-se encara més caòtic tot plegat) I total, que això no s'acabaria mai. Així que, concloent tota aquesta parafernàlia que sorgeix després d'un dia de massa sol i descans a la sorra de la platja, tan sols diré (i ara sí, posem-nos seriosos): sempre hi ha les opcions millors, no? Buscades, rebuscades, que es busquen a elles mateixes si cal, i per buscar. En fi, sí, sí, ja es pot ben dir: aquest discurs s'ha acabat convertint en una ironia més de la vida i un tòpic típic - valgui la redundància per fer-ho encara més tòpic, típic, tradicional, desgastat, apalancat, en definitva, feixuc, o com es desitgi - infinit. Perfecte.

One way? I don't think so. Keep looking for the better ways.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Remember Me

Remember me. NYC. Robert Pattinson is not only an attractive Londoner actor but also a brilliant drama performer. In this film, he joins in a really hard story telling mildly that makes you think about terrorism and its consequences. You can’t seat peacefully and stare with indifference. But when you believe that the plot can’t get worse, you’re shocked by the final scene: maybe you’ve forgotten the horrors succeeded in NYC a few years ago. This is the life, it is, and the truth makes you feel anxiety. That’s annoying, terrible, you can’t believe it. Where is the hope? Fortunately, there’s Love and its encouraging power. We’re lucky to have it, so, we should trust in its capacity, why not?


In the end: Remember Me, always.

dijous, 4 de març del 2010

Crescendo



Corre veloz, buscándome.
no te pierdas en medio de
tanto liso acorde.
eriza mis sentidos
el vaivén suave y violeta
que nos mira.
cierra los ojos.
mírate a tí mismo, sí, aquí, escucha,
atento, calla, observa.
qué te lo impide.
sientes el crescendo
del universo caótico que fascina al aire roto
en mil silencios de escarcha en allegretto.
atrápalas, que se van, velozes las notas, como mi ego.
corre veloz, atrapándome.

diumenge, 24 de gener del 2010

El ruido y la furia o Macbeth y traición


Macbeth. (Aside)

Out, out, brief candle!
Life's but a walking shadow; a poor player,
That struts and frets his hour upon the stage,
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.

diumenge, 3 de gener del 2010

New average

La millor part de tot plegat va ser descobrir-se a un mateix cercant una llibertat fugisera. Sí, no va ser res més que un encreuament d'opcions inversemblants a mida que s'acostava a la maduresa; ressonaven sens parar en una consciència de cotó fluix que sovint perdia el Nord. I es preguntava, dins el caos oxidat i metzinós, incapaç de respondre's, quan trencaria l'enorme bombolla còmoda que sovint encara li impedia veure-hi amb claritat. Quan? Bé, sabia que ja moltes vegades havia tancat amb pany esporuguit les oportunitats passatgeres, però volia que tornés a succeir? Només depenia d'ella i prou. D'ella, de l'antiga o de la nova, però tan sols estava al seu poder. Això era altament inquietant. Un calfred no exempt de certa emoció li activava la joventut palpitant i encara relativament eterna. Come in, new average and new choices.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Pasen y vean

Seríamos dos o tres, no más. Pero ahí estábamos. Esperando lo no esperado, como todo lo que en esta vida nos importa. Sí, era así de triste. Bueno, triste era sólo el eufemismo de trágico, pero nadie se atrevía a decirlo. A ver, tampoco hace falta exagerar, pero a veces, a veces... esperar ciertas cosas puede ser muy complicado. ¿En qué pensar? ¿Le llamo? ¿Me tomo un café? ¿Dejo fluir un diálogo asonante con el chico que me mira de reojo? No, qué monótono y poco original. Mejor, me voy, porqué esto es insoportable. Iré a casa, después compraré aquel libro tan especial y luego.... ¡Ah!, pero justamente cuando había decidido irme: "el siguiente, por favor. Dígame su nombre". Trago saliva. No estoy nerviosa, no, no - sólo es el aire acondicionado que me hace tiritar -. "¿Y, bien?" Me mira con seriedad. "Ah, para usted no hay nada. El siguiente, por favor". ¡El siguiente por favor, por favor, el siguiente! En mí cabeza caótica resonaba intoxicada su respuesta, sólo le había faltado decir: joven, la vida es dura. ¡Arriba los tópicos!
Me quise tranquilizar. Vale, lo que ya había intuido. No esperes nada. Esperar te oxida. Porqué lo que importa no se espera. Salí corriendo, demasiado de prisa. Casi a tropezones. Y de pronto lo vi - lo entendí - sí, y lo contemplé. Estaba delante de mí. Lo que yo esperaba que era no esperado: mi futuro. Qué revelación. Vaya. El siguiente, por favor.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Ars què?

Ars longa, vita brevis.

I que m'ho expliquin per favor. Vas tu tan tranquil, amb el teu coffee a punt de cremar-te la gola i també a punt de caure regalimant per tot arreu, quan de cop algú et recorda: eh, ja hi penses que t'espera un llibre impressionant damunt la taula per llegir - impossible - i que l'estona del coffee és perduda perquè, eh, la vida és breu i tempus fugit. I tu, que primer penses oh que repel·lent, te'l mires fulminant i li dius, sí i mira, Ars longa, i no passa res perquè jo no m'ho puc llegir tot i entre cafès evito que mí voluntad no quiera la nada y me realize en lo infinto en tanto que autoconciencia, mientras contemplo - desinteresadamente claro- "La aparición" de Moreau.

I això, que res, que això sembla una crisi existencial i verborrea. I need more coffee...

dimarts, 24 de novembre del 2009

Del inicio del fin y otras pedanterías (o ejemplo de meta-pedantería).

Eran las tres de la tarde. Una especie de Sócrates moderno conversaba con su alumno más pedante y víctima de la histeria postmoderna. "A ver, en esta vida cósmica, si huyes eres un cobarde, pero si no huyes de lo más inaguantable y catastrófico porque tu orgullo te lo impide, ¿aún lo eres más?". "Por Dios, eres demasiado joven para decir eso. Cuando tengas cinquenta años vas a darte cuenta que en realidad la vida es más que eso". Pero el alumno insistió: "Vamos, quiero discutirlo". Un silencio muy tenso. "Entonces, huir o no huir, esta es la cuestión, no?". El profesor suspiró al oír esto, no soportaba que customizaran de esa manera las ideas shakesperianas; se armó de paciencia y contestó al joven: "A ver, huir es humano pero como todo lo humano tiene un límite. Tú mismo descubrirás que límites son. Yo no puedo decírtelo". El chico suspiró y apoyó su mano en la mejilla con aire romántico y dijo: "Oh! entonces voy a creer in eternum que la vida es sólo un escenario vacío en el que huir no sirve de nada en tanto que está limitado y no me llevará a ninguna parte!". Al oír esto, el sabio paciente empezó a inspirar con dificultad y a apretar los dientes con fuerza. Esto ya era el colmo de una pedantería mal empleada. Ese chico tenía demasiado en su interior pero lo tenía enmarcado en un caos tóxico. Así que al final Sócrates se decidió a decirle: "Entonces, ¿qué haces estudiando derecho? Studia humanitatis y céntráte ya, por Dios, céntrate..."

dimarts, 4 d’agost del 2009

Res

És tot tan efímer que no t'atreveixes ni a observar-ho. Sempe has pensat que ho podries retenir tot, no obstant la vida mateixa és la mestra de la realitat -de la que costa de pair-.

Diga'm si hi ha res etern, res.

dilluns, 22 de juny del 2009

Amor y añicos II


“Sabes, nunca imaginé que el amor fuese tan imperfecto y tu tan perfecta”, dijo Harry con media sonrisa. “Vaya, porqué sé que esto irá directamente a tu nuevo guión, porqué sino me lo creo y me enamoro de ti”, contestó la chica con ojos irónicos. Harry volvió a sonreír, pero no sabía exactamente como tomarse el comentario. Se mordió el labio inferior y la miró de reojo. ¿Sería verdad que al fin habría perdido su credibilidad con sus propias frases cinéfilo-románticas? Seguramente. Su leve esperanza se había congelado con el hielo del café macchiato. Ah, qué escalofrío. Quería que ella le creyera. Lo necesitaba. Desde aquel día tan surrealista, tan cinematográfico, en el Bracafé, que lo quería. Habían compartido sonrisas y una curiosa charla. Luego habían intercambiado algún guión y alguna idea después de una buena dosis de cine. Hasta le había ayudado a olvidar su anterior desastroso romance. Pero por Dios, era la guionista más escéptica que había conocido nunca. Veían el mundo al revés. Harry, ensimismado en su mundo ficcional. Ella, ni se creía ya sus propias frases adornadas contra el convencialismo emocional. Así que, ¿quería convenciones? Vaya. Harry no las tenía. Fantástico.
Pasó cierto tiempo. Guiones, citas frustradas y de pronto, aquel día. Sí, se acordaría siempre. Harry y ella. Ella y Harry. En un café del puerto. Terraza al viento, dos capuchinos y ese guión redondo. Harry le leyó lentamente su guión:
“All you need is Acid Jazz”. Le dijo él a ella al oído. “Eh, óyeme bien, te quiero a mí lado. Sí, aquí, cogiéndome de la mano”. Susurró ella con un cigarrillo al regaliz. “Mira, esa nube sarcástica nos avisa que no tenemos tiempo”, contestó él. “Ah, qué fastidio: el regaliz me ha dejado ese gusto tan amargo. El de despedida. Corre, acércate, quítamelo y llévame contigo aunque no puedas”. “Pero, ¿recordarás este cóctel de mariposas en el estómago y regaliz?”, preguntó él. “Depende. Porqué yo me quedo aquí, Acid Jazz y con regusto suave. All you need is me”.
Harry suspiró al terminar de leer el final, mirándola expectante. Ella se quedó muy seria. Demasiado. Harry ahora podía entender las mariposas en el estómago. Sus manos se rozaron. Después sus labios de café. Él sonrió y pensó en su película favorita. Al final Harry había encontrado a Sally.

dijous, 4 de juny del 2009

Amor y añicos.



"Y ni tu lado más bueno hará que yo cambie mi peor lado. Porqué tu me amas así y yo sin embargo, no te amo ni con tus defectos ni con tu lado bueno. Esto es lo que hay". Harry se cubrió el rostro para esconder la rabia que le subía traidora por el cuello, no quería mirarla. Le había dolido, sí, ella siempre con su adorable rudeza. ¿Y él qué? Adiós, muy buenas. Qué fugaces podían ser las relaciones, ¿no? ¿Qué maldito sentido tenían ahora todos los cafés compartidos en múltiples recónditos lugares de su mundo compartido? Añicos. Los dos compartidos lo habían compartido casi todo. Ah, que palabra más amarga. Se juró a sí mismo que la borraría de su diccionario personal, durante tres años reducido al estúpido juego del amor, para más creces. Ahora esas palabras le sonaban lejanas y ajenas. ¿Podría olvidarla tan fácilmente? ¡Qué ilusión la ilusa confianza del corazón roto que se ilusiona con el pasado!
Ella pasó de él durante seis meses a partir del mismo momento que con su perfume de orgullo casi sublimado salió por la puerta del Bracafé. Ni las llamadas ni las visitas frustadas hicieron milagros, sólo cuadros ridículos dignos de Boucher. La paradoxal unión de dolor y libertad estaban servidos. Harry, con su letargia y para colmo su falta de energía, empezó a desesperarse. Volvía una y otra vez a los lugares ex-compartidos. Desastre.
Pero como todo final feliz, esperado, anhelado, y quizás ligeramente torpe: chico solo desesperado encuentra chica que aparece cinematográficamente en el momento más oportuno. Harry, Bracafé y varias miradas prometedoras. Sí, podemos decir: que absurdidad a veces los encuentros dignos de melodrama romántico cinéfilo. Pero qué más da: que grata puede llegar a ser la absurdidad de momentos como esos. ¿Por qué no?