Sovint l'opció correcta es confon amb la millor. O això és el que et venen des que tens ús de raó. Aquesta afirmació no pretén ser cap aforisme barat, sinó que tan sols vol aproximar-se al que desitjaria que fos cert. I dic que ho voldria perquè a vegades un es troba davant bifurcacions - oh sí, quin tòpic més desgastat - i potser s'hauria d'anar decidint. Bé, per anar bé, no? (ara, que de fet, si no ho fa, sovint les conseqüències tampoc són tan catastròfiques com es pensava. Així que ara possiblement tota aquesta verborrea amb afany inicial almenys de certa solemnitat i discussió no tindria massa sentit. "I ara, no tot ha de tenir sentit en aquesta vida", s'aventuren a dir molts. Jo, ara per ara, com que és més fàcil, millor m'abstenc de dir-hi la meva). Ah, el millor, veieu? El correcte hauria sigut opinar: estic d'acord amb l'opinió comuna sobre el nonsense vital. Doncs la veritat, preferixo seguir buscant les millors opcions. I és que el correcte sempre està allà, i sí, a vegades cansa com una mica, i certament, cada cop és més relatiu perquè molt sovint un creu que ha fet el correcte i no és així; però és que, què és exactament? I ja tornaríem ara a divagar (i a recrear-se en un discurs retòric inacabable, oh, i fer-se encara més caòtic tot plegat) I total, que això no s'acabaria mai. Així que, concloent tota aquesta parafernàlia que sorgeix després d'un dia de massa sol i descans a la sorra de la platja, tan sols diré (i ara sí, posem-nos seriosos): sempre hi ha les opcions millors, no? Buscades, rebuscades, que es busquen a elles mateixes si cal, i per buscar. En fi, sí, sí, ja es pot ben dir: aquest discurs s'ha acabat convertint en una ironia més de la vida i un tòpic típic - valgui la redundància per fer-ho encara més tòpic, típic, tradicional, desgastat, apalancat, en definitva, feixuc, o com es desitgi - infinit. Perfecte.
One way? I don't think so. Keep looking for the better ways.
