Infinit
Infinita és la tela blava que s’alça davant meu.
L’olor salada m’avisa d’un nou dia que comença.
No t’amaguis, Aurora d’occident.
Ara és temps per enlairar-se
i reflectir-se en la mar.
És un mar tenyit per una espurna vermella
esperançadora.
D’ell emana un magnetisme d’eternitat.
L’espurna roja em crida.
És la sublimitat d’un nou jo.
Aquí un nou camí que s’obre.
Aquesta nit que mort i aquesta vida que neix.
Entre aquests dos mons em sento.
Noto l’abraçada de l’atemporalitat.
Si em submergís dins aquesta aigua roja seria feliç.
Respon, oh, Aurora, musa dels qui somien desperts!
Espero impacient la teva resposta.
Encara no cesso de buscar un somrís.
