I understand

I understand.
I really do.
The way we explain things.
Your behaviour after got it.
Everything shows that you don't understand nothing.
You don't feel the things.
You just don't feel the life.
You're not alive.
I understand.

React

Every day. Every single day. You do the same things. There's no hesitation. No doubts about your identity. You really think that doing always the same makes you unique. However, that's not true. You're more alive than that. Just make an effort and try doing different actions. The little details are the biggest ones. Believe in you. Move. React. Breathe. Be the one that you always wanted to be. Don't be afraid. Yes, let your soul flow. And your life starts now.

Deeper

Walking in random circles,
shadows and peppermint.
Like staring at the mirror
of a breaking soul.
In the other side,
euphoria is waiting
for you. Restless,
incomprehensible.
There time is chilling.
You just need staring
deeper.

Street view

Corre. Ràpid. No tant. No veus que ja queda menys per saber-ho tot - i res. Et quedaràs sempre al mig, buscant clarividència. N'hi ha moltes de senyals, només has d'observar a les cantonades dels carrers pels que passes cada tarda. Et parlen, molt alt i clar - dissimulant la seva mateixa incomprensió. Però les seves respostes no et satisfan perquè en el fons - molt en el fons, com obviant una palpitació de certesa - encertes que ells saben menys que tu. Encara que tinguin gravada a la seva memòria milions de passes - ideals, frustracions: vides - mai podran dir-te la veritat que tan anheles conèixer. Perfecte. Ara ja pots seguir caminant, no cal que et precipitis.

I'm back

Algunas veces a uno le sobrevienen esos pensamientos volátiles que atractivos pretenden cautivarle pero que huyen al ver que te los tomas en serio. Sí. Quizá por eso entonces prefiero evadirme y juntarme con ellos, dónde sea. Sin miedo a retenerlos. Aún sonrío al recordar como hace un año aparecían materializados en cosas impensables, casi irreales pero tan verdaderas como esa sensación de libertad absoluta en medio de una ciudad extranjera. De pronto, ese nuevo espacio urbano te regala nuevos pensamientos. La mayoría volátiles y eufóricos – crees que los vas a dejar escapar otra vez. Pero no. Llega un momento en el que delante de la magnificencia de Cambridge, o the sunset in front of the Thames with somebody special o la sobriedad de Notting Hill, encuentras el modo de retener todo ese fluir mental caótico. Entonces suspiras demasiado hondo contemplando paulatinamente toda tu inmensidad. Y aquí estás. Pensando y escribiendo cosas a veces demasiado redundantes pero que brotan felizmente en ti cuando menos te lo esperas.

Natural Blues

ah, mentre camines directe a la platja - fugint de la responsabilitat que t'espera a l'escriptori en forma de llibre - t'impregnes d'aquestes estranyes notes. Ho escoltes, acluques els ulls acariciats per un sol viciós. T'atures a contemplar les ànimes festives que tant xoquen amb la teva. I de cop et sents com dins d'una pel·lícula. I aquestes notes et semblen una BSO pròpia. Potser et pot acompanyar en l'escena en la que corres fugint del temps que s'escola massa ràpid.

One way?

Sovint l'opció correcta es confon amb la millor. O això és el que et venen des que tens ús de raó. Aquesta afirmació no pretén ser cap aforisme barat, sinó que tan sols vol aproximar-se al que desitjaria que fos cert. I dic que ho voldria perquè a vegades un es troba davant bifurcacions - oh sí, quin tòpic més desgastat - i potser s'hauria d'anar decidint. Bé, per anar bé, no? (ara, que de fet, si no ho fa, sovint les conseqüències tampoc són tan catastròfiques com es pensava. Així que ara possiblement tota aquesta verborrea amb afany inicial almenys de certa solemnitat i discussió no tindria massa sentit. "I ara, no tot ha de tenir sentit en aquesta vida", s'aventuren a dir molts. Jo, ara per ara, com que és més fàcil, millor m'abstenc de dir-hi la meva). Ah, el millor, veieu? El correcte hauria sigut opinar: estic d'acord amb l'opinió comuna sobre el nonsense vital. Doncs la veritat, preferixo seguir buscant les millors opcions. I és que el correcte sempre està allà, i sí, a vegades cansa com una mica, i certament, cada cop és més relatiu perquè molt sovint un creu que ha fet el correcte i no és així; però és que, què és exactament? I ja tornaríem ara a divagar (i a recrear-se en un discurs retòric inacabable, oh, i fer-se encara més caòtic tot plegat) I total, que això no s'acabaria mai. Així que, concloent tota aquesta parafernàlia que sorgeix després d'un dia de massa sol i descans a la sorra de la platja, tan sols diré (i ara sí, posem-nos seriosos): sempre hi ha les opcions millors, no? Buscades, rebuscades, que es busquen a elles mateixes si cal, i per buscar. En fi, sí, sí, ja es pot ben dir: aquest discurs s'ha acabat convertint en una ironia més de la vida i un tòpic típic - valgui la redundància per fer-ho encara més tòpic, típic, tradicional, desgastat, apalancat, en definitva, feixuc, o com es desitgi - infinit. Perfecte.

One way? I don't think so. Keep looking for the better ways.

Remember Me

Remember me. NYC. Robert Pattinson is not only an attractive Londoner actor but also a brilliant drama performer. In this film, he joins in a really hard story telling mildly that makes you think about terrorism and its consequences. You can’t seat peacefully and stare with indifference. But when you believe that the plot can’t get worse, you’re shocked by the final scene: maybe you’ve forgotten the horrors succeeded in NYC a few years ago. This is the life, it is, and the truth makes you feel anxiety. That’s annoying, terrible, you can’t believe it. Where is the hope? Fortunately, there’s Love and its encouraging power. We’re lucky to have it, so, we should trust in its capacity, why not?

In the end: Remember Me, always.

New average

La millor part de tot plegat va ser descobrir-se a un mateix cercant una llibertat fugisera. Sí, no va ser res més que un encreuament d'opcions inversemblants a mida que s'acostava a la maduresa; ressonaven sens parar en una consciència de cotó fluix que sovint perdia el Nord. I es preguntava, dins el caos oxidat i metzinós, incapaç de respondre's, quan trencaria l'enorme bombolla còmoda que sovint encara li impedia veure-hi amb claritat. Quan? Bé, sabia que ja moltes vegades havia tancat amb pany esporuguit les oportunitats passatgeres, però volia que tornés a succeir? Només depenia d'ella i prou. D'ella, de l'antiga o de la nova, però tan sols estava al seu poder. Això era altament inquietant. Un calfred no exempt de certa emoció li activava la joventut palpitant i encara relativament eterna. Come in, new average and new choices.

Pasen y vean

Seríamos dos o tres, no más. Pero ahí estábamos. Esperando lo no esperado, como todo lo que en esta vida nos importa. Sí, era así de triste. Bueno, triste era sólo el eufemismo de trágico, pero nadie se atrevía a decirlo. A ver, tampoco hace falta exagerar, pero a veces, a veces... esperar ciertas cosas puede ser muy complicado. ¿En qué pensar? ¿Le llamo? ¿Me tomo un café? ¿Dejo fluir un diálogo asonante con el chico que me mira de reojo? No, qué monótono y poco original. Mejor, me voy, porqué esto es insoportable. Iré a casa, después compraré aquel libro tan especial y luego.... ¡Ah!, pero justamente cuando había decidido irme: "el siguiente, por favor. Dígame su nombre". Trago saliva. No estoy nerviosa, no, no - sólo es el aire acondicionado que me hace tiritar -. "¿Y, bien?" Me mira con seriedad. "Ah, para usted no hay nada. El siguiente, por favor". ¡El siguiente por favor, por favor, el siguiente! En mí cabeza caótica resonaba intoxicada su respuesta, sólo le había faltado decir: joven, la vida es dura. ¡Arriba los tópicos!

Me quise tranquilizar. Vale, lo que ya había intuido. No esperes nada. Esperar te oxida. Porqué lo que importa no se espera. Salí corriendo, demasiado de prisa. Casi a tropezones. Y de pronto lo vi - lo entendí - sí, y lo contemplé. Estaba delante de mí. Lo que yo esperaba que era no esperado: mi futuro. Qué revelación. Vaya. El siguiente, por favor.