Promet a mitges. S’encén un cigarret a mitges. El fum blau és la veritat que amaga a mitges –es consumeix i fuig –. Somriu a mitges amb nerviosisme. És incapaç d’acabar res. Res. Tot desendreçat sobre el cobrellit blau. Li llença mitja mirada tímida. Fugaç. Molt tímida. Es corda la meitat de la camisa. S’aixeca de pressa. S’acomiada i ajusta la porta. S’asseu just al mig d’una butaca blava. Agafa fort un bolígraf blau. Escriu molt ràpid. Pot escoltar el ressò del seu propi pols. Escriu mig full. Vol seguir. Però no sap com. Ni què. Ni perquè. S’adona que al final no li dirà res. Ni tan sols mitja paraula. Serà com el fum blau. Però després escriu mitja ralla més. Sincera. Es queda pensant-hi uns segons. Pensa que si és a mitges, potser algun dia podrà acabar aquestes ratlles; ni a l’inici ni al final perquè els extrems no són bons. Millor els punts intermedis. Dos minuts més. Nota la tensió als dits que suats agafen el bolígraf. Com un impuls descontrolat, tanca del tot el sobre, ara sí. Totalment. El segella. Un segell brillant. Blau. Amb un somrís, s’adona del pas que ha fet. Obra la porta de bat a bat i entra. Té, això és per a tu. Gràcies. De res. Surt molt ràpid. Se sent radiant. Comença a endreçar els papers del pupitre blau i de sobte s’exclama. És impossible. Allà, estès i mirant-la irònicament, hi ha la meitat del segell blau. I és que el blau –com el del mar que amb ofuscació només podia abastar a mitges–, tan sols pot ser a meitats, es diu abatuda.
m'agrada molt, molt, i molt. Perquè cada paraula està posada lentament amb una forquilleta de menjar postres, delicada i cuidada i brillant i fina. i t'agafa una espècie de "ai", de suspiro interior que et deixa com a xof i tot això que a mi tant m'agrada.
ResponEliminai ficcions?
vaja, quin terrible costum això de fer-ho tot a mitges, no?
ResponEliminasort que al món de vegades hi ha més colors