Elucubració desdibuixada

I amb un instant, una simple però sòlida intuïció em diu el que vull sentir però el que no vull acceptar. I l’ignoro. I allà es queda, arraconada. Ni un somriure, ni una mirada amb afanys d’intensitat –que no seran sincers– poden fer-me canviar de parer. Ja ho sé, semblarà que es frega la irracionalitat, però, si no l’accepto sóc més sincera que algú amb anhels de vivesa i somriure fals que vol canviar el meu primer instint. I tot això ja sembla massa complicat. Perquè al final el traç de la sensatesa s’ha esfumat, però no ha deixat lloc a la hipocresia tampoc. Així, on són la falsedat o la sinceritat? S’han desdibuixat? Potser és que són conceptes massa gruixuts i els hem acabat llimant amb el nostre afany desvariat d’etiquetar totes les intuïcions –tant les que acceptem com les que no–. Perquè al final, ja veus què passa, l’etiqueta et perd i ho desdibuixa tot. Ho desdibuixa tot?